Ja fa unes setmanes que he tornat d’unes estades solidàries al Perú. Del juliol ençà, he tingut temps de pair les experiències físiques i emocionals que durant quinze dies em van acompanyar durant la visita a diverses comunitats que taquen la riba del riu Paranapura, a la selva amazònica. En el meu cas, molt especialment les d’Achual Limón i Ruiseñor, però també les de San Luís, Nueva Alianza, i Centro América. En totes elles he trobat persones que han fet que aquests llocs passin a formar part del meu currículum vital.
El viatge, organitzat per la Lliga dels Drets dels Pobles, ha estat una oportunitat per conviure amb famílies que ens han ofert la seva hospitalitat i, alhora, aprendre del seu dia a dia. Aprendre d’una manera inconscient, perquè te n’adones dies després, quan ets a casa. La Marta, la Laura, l’Esther i el Josep Ramon, que han format part amb mi d’aquesta aventura, crec que estarien d’acord amb l’afirmació.
Cal mencionar que no vàrem patir cap contratemps important i que la bona salut ens va acompanyar en tot moment. Els isangos i zancudos van fer poc acte de presència, si bé és cert que vàrem ser molt curosos en l’ús de repel·lents de mosquits. Les botes de jebe de canya alta van ser una part indispensable de la indumentària en les incursions selva endins, així com les mànigues i els pantalons llargs, malgrat la calor humida que, com si fos una segona pell, no ens va abandonar durant tot el nostre periple.
Pel que fa als nostres amfitrions, només puc tenir paraules d’agraïment. Era la primera vegada que obrien la seva llar a gent desconeguda. La seva timidesa es barrejava amb la nostra por de no estar a l’altura de les circumstàncies. En qualsevol cas, tots, ells i nosaltres, vàrem aprovar amb nota, i la curiositat envers l’altre va ser mútua.
Aigua
Un bé escàs
Alguns amics em preguntaven abans de marxar quin era el projecte, en què anàvem a ajudar. Quan els responia que anàvem a conviure amb famílies de comunitats de la selva amazònica —ara ja puc dir de la riba del “Paranapura” sense entrebancar-me—, per tal com em miraven, no quedaven gaire convençuts. Era com si diguessin: “Només això?”
Els semblava que el viatge havia de comportar sofriment o un gran daltabaix emocional. Així que ens retrobàvem, amb mirada encuriosida, esperaven una relació de desgràcies i anècdotes sucoses. La meva tranquil·litat anava seguida per part del meu interlocutor amb un: “Tu te n’has anat de vacances!”
Ho diré només una vegada i no insistiré: no tenir aigua potable a l’abast, haver-te de rentar al riu o amb cubells d’aigua en un pou, o fer les teves necessitats fent punteria a un forat, són només petits inconvenients, i objecte d’una gran lliçó. Ara, cada vegada que obro una aixeta penso en la Norma i l’Eder, que ens van acollir a la comunitat d’Achual Limón, i en l’Estela i el Mardon, que ho van fer a Ruiseñor, i els fills de tots ells. I també, en l’Orfelia de Nueva Alianza, o els germans emprenedors Diomar, Renan i Maycol de Sant Luís, sense oblidar el Jorge Vélez, coordinador del projecte de la Lliga a Yurimaguas, la sol·lícita Berta, i la Jhovanna, la mestra de primària de Centro América. Tots ells van fer mans i mànigues perquè ens sentíssim com a casa.
Penso en ells i en l’ús responsable que fan de l’aigua del Paranapura, que han de carregar del riu fins a casa en galledes si no tenen la sort de tenir un pou a mà, i bullir-la per al consum diari. És una paradoxa que, tenint com tenen aigua tan a l’abast, els quedi tan lluny de casa.
Les comunitats que hem visitat tenen el Paranapura com a referent, un riu que creix quan rep les aigües del Cachiyacu, on es troba Balsapuerto, la capital del districte interior de la conca. El nostre riu desemboca al Huallaga, a Yurimaguas.
Recordo una conversa amb el Mardon Carballo Asipali, el nostre amfitrió a Riuseñor i president de la FEMUCOPA (Federación Multiétnica de Comunidades del Paranapura y Afluentes). El Mardon expressava la seva preocupació per la possible concessió minera a una empresa peruana —filial de la canadenca Royal Road Minerales Limited— en el territori ubicat al districte de Balsapuerto, i que afectaria unes 8.900 hectàrees. Si el projecte miner tira endavant —se suposa que hi ha or—, el Paranapura i la seva gent estarien tocats i enfonsats, utilitzant el símil de quan juguem a barcos. La contaminació del riu guanyaria la partida.
De tornada de la selva, a Yurimaguas, vaig ser conscient de la importància de l’aigua. Recordo un cartell electoral esgrogueït pel pas del temps, enganxat en una paret. Pedro Pablo Kuczynski, del PPK (Peruanos Por el Cambio), ara expresident de la República i en arrest domiciliari per corrupció des d’abril de 2019, apel·lava al vot amb el lema: “Agua potable para más Loretanos”.
Segons dades de la Cambra de Comerç de Lima d’aquest mateix any, uns 7 milions de peruans consumeixen aigua no potable i només el 8,5% de la població rural accedeix a la potable. Dit d’una altra manera, només 1 de cada 7 persones que viu en un entorn rural en beu de potable. En la nostra visita a les comunitats riberenques del Paranapura, cap ni una.
Desgranar el munt de sensacions amb què he tornat a casa se’m fa difícil. Però seguint el curs de l’Aigua, continuo per on vàrem arribar: Pel Cel.
Cel
De la boirina al sol radiant
Quan arribem al Perú, fa poc més d’una setmana que l’hivern ha entrat oficialment al país. A l’exterior de l’aeroport de Lima, el cel emboirat i la pluja fina contrasten amb el que trobarem una hora i mitja després, quan aterrem al de Tarapoto.
Abans d’arribar-hi, hem hagut de travessar la serralada dels Andes. Des de la finestra de l’avió, em sembla que el terra està entapissat d’estels o que una munió de nens s’han posat d’acord per enlluernar-nos amb petits miralls. Quan passin uns dies sabré que no eren sinó els reflexos del sol a les teulades de calamina, que també trobarem a moltes de les cases que visitarem. La calamina a poc a poc va substituint les teulades de fulles de palmera. Aquella té l’avantatge que és impermeable a les pluges o a les corredisses d’animalons, i molt duradora, però l’inconvenient d’acumular la calor quan fa dies forts.
A diferència de Lima, a Tarapoto ens rep un dia radiant, barreja de la calor i la humitat que caracteritzen el clima tropical. Uns nois ens ofereixen de seguida un motocarro per traslladar-nos a la parada de taxis San Martín. Més de dues hores de taxi compartit, i 20 soles per cap, ens separen del punt oficial d’inici del nostre viatge: Yurimaguas, la capital de la província de l’Alto Amazonas, del departament de Loreto. Els joves del motocarro, endevinant que venim de Lima, ens diuen que allà s’hi està molt millor. Ho manifesten amb seguretat, aixecant la vista cap al cel i obrint els braços en un intent impossible d’abastar una naturalesa que ja allà apunta maneres.
El cel és un dels grans protagonistes del viatge. El cel i la natura. Les nostres fotografies en donen testimoni. El dit se’t queda enganxat al disparador de la càmera del mòbil a la mínima oportunitat, vagis en canoa o bote, tot resseguint les giragonses del Paranapura, o endinsant-te en la selva per traslladar-te d’una comunitat a una altra.
TERRA
Algunes persones que ens han acompanyat i un jugador del Barça
Les comunitats del riu Paranapura viuen bàsicament del que els dona la terra i, com a tal, la respecten. En jornades que comencen a la sortida del sol i s’allarguen fins a mitja tarda quan és estiu, o de sis a deu del matí a l’hivern, homes i dones amb els seus estris es desplacen a les seves chacras (petites parcel·les de conreu) enmig de la selva. Fer-ho no sempre és fàcil.
L’Orfelia, de Nueva Alianza, ha de travessar el riu en un bote per arribar-hi, caminar una hora, fer la feina, i tornar-se’n cap a casa en un recorregut invers, carregada amb plàtans, iuca o baies de l’arbre del cacau. A casa, amb un molinet rudimentari i molta paciència, fa manualment tot el procés per convertir les llavors dels fruits en cacau en pols, que vendrà després envasat en petites bosses de plàstic en fires o mercats de l’entorn. Té tres fills. Camina descalça per la selva.
La Norma Inuma Pizango, d’Achual Limon, té 30 anys, tres fills i una meta. El mes de setembre va acabar secundària. Ara s’està preparant per accedir a la universitat. Vol ser enginyera agrònoma. Riu quan diu que el seu company té quatre estudiants a casa. Ella també treballa a la chacra, però una part del seu temps el dedica a les seves tasques de secretària de la FEMUCOPA, o donant suport a les activitats que s’organitzen a les instal·lacions del Taller Verde de San Luís, del qual és responsable el Diomar Lancha.
El Mardon Carballo es referia a Ruiseñor com un caserio. Cada cop que ho deia em venien al cap les construccions tradicionals de pedra del País Basc o Cantàbria. Al Perú es considera un caseriu un centre poblat que té entre 151 i 1.000 habitants, on predominen pobladors mestissos. Els habitatges, fets amb taulons de fusta, són humils, però hi arriba la llum elèctrica, la qual cosa permet que alguns d’ells disposin de nevera i televisor. En algun moment em va semblar que com més senzilla era la casa, més gran el televisor.
Davant d’un d’aquests televisors vaig veure la final de la Copa Amèrica de futbol entre Brasil i el Perú. La selecció peruana va perdre per 3 gols a 1, però la família i els amics que es van reunir davant l’aparell van celebrar la gesta com un triomf. L’Eder, unes hores abans, m’havia explicat que el Futbol Club Barcelona només ha tingut un jugador peruà al llarg de la seva història. Es tracta d’Hugo Sotil, considerat un heroi nacional al seu país. Sotil, conegut amb el sobrenom de Cholo, va jugar al costat de Johan Cruyff, Asensi i Reixach. Amb aquesta davantera el Barça va guanyar la Lliga de 1973-74, després de 14 anys sense aconseguir-ho.
Una altra de les grans lliçons que m’emporto de l’Amazònia peruana és el sentit de comunitat. Són conscients que per sobreviure han de treballar plegats, sigui per obrir els camins que condueixen a les chacras, que l’exuberància de la selva s’encarrega de fer desaparèixer periòdicament; sigui per fer tasques de neteja dels entorns de la mateixa comunitat. D’això se’n diu treball comunal. Qui no hi participa queda públicament retratat, perquè a través d’un altaveu eixordador situat al centre comunal —una gran sala de reunions— s’escampa per tot l’indret el nom de les persones que s’han escapolit i la multa que els correspon. Aquest fet el vàrem viure en primera persona la Marta i jo poc després de les cinc de la matinada, quan el quiquiriquic dels galls ja feia estona que anunciava l’inici d’un nou dia.
Les estades solidàries, ha valgut la pena viure-les. M’he desprès de capes de visió occidental sobre el concepte de pobresa, basat en el fet de tenir o no tenir; en la lluita constant entre nivell de vida i qualitat de vida. En qualsevol cas, seria ingenu pensar que viure a l’Amazònia és fàcil, però m’enamora la manera de ser i treballar per a la comunitat de les persones que he conegut i les seves ganes de seguir vivint en un territori que és un paradís o quasi.
Mentre escric aquesta crònica, l’Amazònia fa dies que crema.
El viatge, organitzat per la Lliga dels Drets dels Pobles, ha estat una oportunitat per conviure amb famílies que ens han ofert la seva hospitalitat i, alhora, aprendre del seu dia a dia. Aprendre d’una manera inconscient, perquè te n’adones dies després, quan ets a casa. La Marta, la Laura, l’Esther i el Josep Ramon, que han format part amb mi d’aquesta aventura, crec que estarien d’acord amb l’afirmació.
Cal mencionar que no vàrem patir cap contratemps important i que la bona salut ens va acompanyar en tot moment. Els isangos i zancudos van fer poc acte de presència, si bé és cert que vàrem ser molt curosos en l’ús de repel·lents de mosquits. Les botes de jebe de canya alta van ser una part indispensable de la indumentària en les incursions selva endins, així com les mànigues i els pantalons llargs, malgrat la calor humida que, com si fos una segona pell, no ens va abandonar durant tot el nostre periple.
Pel que fa als nostres amfitrions, només puc tenir paraules d’agraïment. Era la primera vegada que obrien la seva llar a gent desconeguda. La seva timidesa es barrejava amb la nostra por de no estar a l’altura de les circumstàncies. En qualsevol cas, tots, ells i nosaltres, vàrem aprovar amb nota, i la curiositat envers l’altre va ser mútua.
Aigua
Un bé escàs
Alguns amics em preguntaven abans de marxar quin era el projecte, en què anàvem a ajudar. Quan els responia que anàvem a conviure amb famílies de comunitats de la selva amazònica —ara ja puc dir de la riba del “Paranapura” sense entrebancar-me—, per tal com em miraven, no quedaven gaire convençuts. Era com si diguessin: “Només això?”
Els semblava que el viatge havia de comportar sofriment o un gran daltabaix emocional. Així que ens retrobàvem, amb mirada encuriosida, esperaven una relació de desgràcies i anècdotes sucoses. La meva tranquil·litat anava seguida per part del meu interlocutor amb un: “Tu te n’has anat de vacances!”
Ho diré només una vegada i no insistiré: no tenir aigua potable a l’abast, haver-te de rentar al riu o amb cubells d’aigua en un pou, o fer les teves necessitats fent punteria a un forat, són només petits inconvenients, i objecte d’una gran lliçó. Ara, cada vegada que obro una aixeta penso en la Norma i l’Eder, que ens van acollir a la comunitat d’Achual Limón, i en l’Estela i el Mardon, que ho van fer a Ruiseñor, i els fills de tots ells. I també, en l’Orfelia de Nueva Alianza, o els germans emprenedors Diomar, Renan i Maycol de Sant Luís, sense oblidar el Jorge Vélez, coordinador del projecte de la Lliga a Yurimaguas, la sol·lícita Berta, i la Jhovanna, la mestra de primària de Centro América. Tots ells van fer mans i mànigues perquè ens sentíssim com a casa.
Penso en ells i en l’ús responsable que fan de l’aigua del Paranapura, que han de carregar del riu fins a casa en galledes si no tenen la sort de tenir un pou a mà, i bullir-la per al consum diari. És una paradoxa que, tenint com tenen aigua tan a l’abast, els quedi tan lluny de casa.
Les comunitats que hem visitat tenen el Paranapura com a referent, un riu que creix quan rep les aigües del Cachiyacu, on es troba Balsapuerto, la capital del districte interior de la conca. El nostre riu desemboca al Huallaga, a Yurimaguas.
Recordo una conversa amb el Mardon Carballo Asipali, el nostre amfitrió a Riuseñor i president de la FEMUCOPA (Federación Multiétnica de Comunidades del Paranapura y Afluentes). El Mardon expressava la seva preocupació per la possible concessió minera a una empresa peruana —filial de la canadenca Royal Road Minerales Limited— en el territori ubicat al districte de Balsapuerto, i que afectaria unes 8.900 hectàrees. Si el projecte miner tira endavant —se suposa que hi ha or—, el Paranapura i la seva gent estarien tocats i enfonsats, utilitzant el símil de quan juguem a barcos. La contaminació del riu guanyaria la partida.
De tornada de la selva, a Yurimaguas, vaig ser conscient de la importància de l’aigua. Recordo un cartell electoral esgrogueït pel pas del temps, enganxat en una paret. Pedro Pablo Kuczynski, del PPK (Peruanos Por el Cambio), ara expresident de la República i en arrest domiciliari per corrupció des d’abril de 2019, apel·lava al vot amb el lema: “Agua potable para más Loretanos”.
Segons dades de la Cambra de Comerç de Lima d’aquest mateix any, uns 7 milions de peruans consumeixen aigua no potable i només el 8,5% de la població rural accedeix a la potable. Dit d’una altra manera, només 1 de cada 7 persones que viu en un entorn rural en beu de potable. En la nostra visita a les comunitats riberenques del Paranapura, cap ni una.
Desgranar el munt de sensacions amb què he tornat a casa se’m fa difícil. Però seguint el curs de l’Aigua, continuo per on vàrem arribar: Pel Cel.
Cel
De la boirina al sol radiant
Quan arribem al Perú, fa poc més d’una setmana que l’hivern ha entrat oficialment al país. A l’exterior de l’aeroport de Lima, el cel emboirat i la pluja fina contrasten amb el que trobarem una hora i mitja després, quan aterrem al de Tarapoto.
Abans d’arribar-hi, hem hagut de travessar la serralada dels Andes. Des de la finestra de l’avió, em sembla que el terra està entapissat d’estels o que una munió de nens s’han posat d’acord per enlluernar-nos amb petits miralls. Quan passin uns dies sabré que no eren sinó els reflexos del sol a les teulades de calamina, que també trobarem a moltes de les cases que visitarem. La calamina a poc a poc va substituint les teulades de fulles de palmera. Aquella té l’avantatge que és impermeable a les pluges o a les corredisses d’animalons, i molt duradora, però l’inconvenient d’acumular la calor quan fa dies forts.
A diferència de Lima, a Tarapoto ens rep un dia radiant, barreja de la calor i la humitat que caracteritzen el clima tropical. Uns nois ens ofereixen de seguida un motocarro per traslladar-nos a la parada de taxis San Martín. Més de dues hores de taxi compartit, i 20 soles per cap, ens separen del punt oficial d’inici del nostre viatge: Yurimaguas, la capital de la província de l’Alto Amazonas, del departament de Loreto. Els joves del motocarro, endevinant que venim de Lima, ens diuen que allà s’hi està molt millor. Ho manifesten amb seguretat, aixecant la vista cap al cel i obrint els braços en un intent impossible d’abastar una naturalesa que ja allà apunta maneres.
El cel és un dels grans protagonistes del viatge. El cel i la natura. Les nostres fotografies en donen testimoni. El dit se’t queda enganxat al disparador de la càmera del mòbil a la mínima oportunitat, vagis en canoa o bote, tot resseguint les giragonses del Paranapura, o endinsant-te en la selva per traslladar-te d’una comunitat a una altra.
TERRA
Algunes persones que ens han acompanyat i un jugador del Barça
Les comunitats del riu Paranapura viuen bàsicament del que els dona la terra i, com a tal, la respecten. En jornades que comencen a la sortida del sol i s’allarguen fins a mitja tarda quan és estiu, o de sis a deu del matí a l’hivern, homes i dones amb els seus estris es desplacen a les seves chacras (petites parcel·les de conreu) enmig de la selva. Fer-ho no sempre és fàcil.
L’Orfelia, de Nueva Alianza, ha de travessar el riu en un bote per arribar-hi, caminar una hora, fer la feina, i tornar-se’n cap a casa en un recorregut invers, carregada amb plàtans, iuca o baies de l’arbre del cacau. A casa, amb un molinet rudimentari i molta paciència, fa manualment tot el procés per convertir les llavors dels fruits en cacau en pols, que vendrà després envasat en petites bosses de plàstic en fires o mercats de l’entorn. Té tres fills. Camina descalça per la selva.
La Norma Inuma Pizango, d’Achual Limon, té 30 anys, tres fills i una meta. El mes de setembre va acabar secundària. Ara s’està preparant per accedir a la universitat. Vol ser enginyera agrònoma. Riu quan diu que el seu company té quatre estudiants a casa. Ella també treballa a la chacra, però una part del seu temps el dedica a les seves tasques de secretària de la FEMUCOPA, o donant suport a les activitats que s’organitzen a les instal·lacions del Taller Verde de San Luís, del qual és responsable el Diomar Lancha.
El Mardon Carballo es referia a Ruiseñor com un caserio. Cada cop que ho deia em venien al cap les construccions tradicionals de pedra del País Basc o Cantàbria. Al Perú es considera un caseriu un centre poblat que té entre 151 i 1.000 habitants, on predominen pobladors mestissos. Els habitatges, fets amb taulons de fusta, són humils, però hi arriba la llum elèctrica, la qual cosa permet que alguns d’ells disposin de nevera i televisor. En algun moment em va semblar que com més senzilla era la casa, més gran el televisor.
Davant d’un d’aquests televisors vaig veure la final de la Copa Amèrica de futbol entre Brasil i el Perú. La selecció peruana va perdre per 3 gols a 1, però la família i els amics que es van reunir davant l’aparell van celebrar la gesta com un triomf. L’Eder, unes hores abans, m’havia explicat que el Futbol Club Barcelona només ha tingut un jugador peruà al llarg de la seva història. Es tracta d’Hugo Sotil, considerat un heroi nacional al seu país. Sotil, conegut amb el sobrenom de Cholo, va jugar al costat de Johan Cruyff, Asensi i Reixach. Amb aquesta davantera el Barça va guanyar la Lliga de 1973-74, després de 14 anys sense aconseguir-ho.
Una altra de les grans lliçons que m’emporto de l’Amazònia peruana és el sentit de comunitat. Són conscients que per sobreviure han de treballar plegats, sigui per obrir els camins que condueixen a les chacras, que l’exuberància de la selva s’encarrega de fer desaparèixer periòdicament; sigui per fer tasques de neteja dels entorns de la mateixa comunitat. D’això se’n diu treball comunal. Qui no hi participa queda públicament retratat, perquè a través d’un altaveu eixordador situat al centre comunal —una gran sala de reunions— s’escampa per tot l’indret el nom de les persones que s’han escapolit i la multa que els correspon. Aquest fet el vàrem viure en primera persona la Marta i jo poc després de les cinc de la matinada, quan el quiquiriquic dels galls ja feia estona que anunciava l’inici d’un nou dia.
Les estades solidàries, ha valgut la pena viure-les. M’he desprès de capes de visió occidental sobre el concepte de pobresa, basat en el fet de tenir o no tenir; en la lluita constant entre nivell de vida i qualitat de vida. En qualsevol cas, seria ingenu pensar que viure a l’Amazònia és fàcil, però m’enamora la manera de ser i treballar per a la comunitat de les persones que he conegut i les seves ganes de seguir vivint en un territori que és un paradís o quasi.
Mentre escric aquesta crònica, l’Amazònia fa dies que crema.