LIMA
Cinc dels deu països amb més infeccions noves per coronavirus es troben ara mateix a Amèrica, i l’Organització Mundial de la Salut adverteix que, particularment, a diverses nacions sud-americanes la situació és “lluny d’estar estable”. El Perú és una d’aquestes.
Quan es va detectar el primer cas de la COVID-19 al Perú, el 6 de març a Lima, la capital situada a la costa occidental del Pacífic, la pandèmia encara semblava que quedés lluny de les ciutats i dels rius de la conca amazònica, a més de 1.000 quilòmetres de distància a l’extrem nord-est del país.
Onze dies després, però, es va declarar el primer cas a la regió nord-est de Loreto. Al cap d’unes setmanes, els passadissos de l'hospital regional d'Iquitos, la ciutat amazònica més gran del país, estaven desbordats. Els pacients estan estirats damunt d’estores o cadires, connectats per tubs prims als tancs d’oxigen que els mantenen en vida.
Aleshores, els salvavides es van acabar.
La planta d’oxigen de l’hospital, ja normalment en mal estat, estava operativa només parcialment i no podia seguir el ritme amb una demanda de fins a 500 màquines al dia. Quan els pacients van morir per falta d’oxigen, els familiars desesperats es van posar a fer cua durant la nit fora de les dues empreses privades que venien recanvis d’oxigen. El preu es va disparar des d’uns 150 dòlars fins a gairebé 1.000 dòlars. Els funcionaris governamentals van prometre tancs d’oxigen per a Iquitos, que només s’hi pot accedir per aire o pel riu, però els enviaments van ser inadequats.
Al voltant de la capital de la regió de Loreto, una ciutat de mig milió de persones, els treballadors de l’església catòlica van rebre trucades de parroquians desesperats. El matí del 3 de maig, el reverend Miguel Fuertes, administrador del vicariat, va anunciar a les xarxes socials una campanya de recaptació de fons per a una planta d’oxigen per l’hospital.
L’endemà, la campanya havia recaptat prop de 500.000 dòlars, suficients per a dues plantes d’oxigen per a Iquitos i una per a la ciutat propera de Nauta, a més de tancs d’oxigen, medicaments i concentradors d’oxigen portàtils per entregar als centres de salut de les ciutats al voltant del riu Marañón i dels seus afluents, on el virus ja s’havia estès per comunitats remotes. Altres tres jurisdiccions de l’església catòlica a l’Amazònia i diversos grups de la societat civil també estan recol·lectant medicaments, equips de protecció i oxigen per a comunitats i centres de salut.
“Això el govern l’hauria d’haver fet a temps, però no va ser així”. Va dir Fuertes en un missatge vídeo el 24 de maig, en què explicava com s’estaven utilitzant els diners recol·lectats.
A Iquitos i altres llocs on l’ajuda governamental ha estat lenta a causa de la burocràcia o de la corrupció, els grups vinculats a les esglésies han intervingut per proporcionar subministraments mèdics crucials, així com aliments i altres articles essencials per a la gent que va perdre els seus escassos ingressos quan el govern va imposar una quarantena estricta i el toc de queda.
Triar entre menjar i salut
El president peruà, Martín Vizcarra, va declarar el confinament obligatori a partir del 16 de març i va manar que es tanquessin les fronteres del país als viatges per terra, aire, mar i riu.
Des d’aleshores, només funcionen els serveis bàsics (botigues d’aliments, farmàcies, serveis sanitaris i serveis públics). Els veïns només poden sortir de casa per comprar menjar o medicaments. L’1 de juny, el país havia registrat oficialment més de 170.000 casos de la COVID-19 i 4.364 morts.
El confinament, que ha estat estès fins a finals de juny, tenia per objectiu evitar que els pacients de coronavirus col·lapsessin el feble sistema sanitari del país. Però en un país on al voltant del 70% dels treballadors són autònoms o tenen ocupacions en negre, i on milions de persones viuen d’uns ingressos diaris, la situació ha obligat la gent a fer una elecció descoratjadora: sortir a guanyar diners per menjar i medicaments, o quedar-se en casa i passar fam.
A Iquitos, on sembla que gairebé tothom coneix algú que s’ha mort o ha estat malalt, els funcionaris del govern van donar la culpa de la propagació del virus a la gran quantitat de gent que no va respectar el confinament, especialment en zones amb pocs ingressos.
Però aquesta mesura es va dissenyar per als barris de classe mitjana de la capital peruana, on la gent tenia alguns estalvis o podia teletreballar, segons va dir a The New Humanitarian el reverend Manolo Berjón, un missioner espanyol de l’ordre dels agustins del districte Puchana , a Iquitos.
«Això és un desastre i serà una massacre»
No va funcionar a la seva parròquia, on famílies nombroses s’amunteguen en petites habitacions en un gran laberint de cases precàries, fetes de fusta i amb teulades de llauna, prop del port fluvial més gran de la ciutat, sense cap servei de clavegueram ni aigua corrent per rentar-se les mans, que és la protecció principal contra el contagi. I encara és pitjor per les milers de comunitats indígenes que hi ha al llarg de les riberes del riu a tot l’Amazònia, moltes de les quals no disposen d’instal·lacions sanitàries.
Potser no es coneixerà mai el nombre exacte de casos i de morts. Perú no té suficients kits de prova i laboratoris per analitzar els resultats. El nombre de morts oficials a Iquitos a 31 de maig era de 297, però els metges de la ciutat diuen que la xifra podria superar el miler, perquè moltes persones van morir a casa, sense voler anar a l’hospital, per por a que poguessin morir separades de les seves famílies. A Ucayali, la regió limítrofa amb Loreto, a 31 de maig s’havien confirmat 126 morts de la COVID-19, però se sospita que altres 536 persones hagin pogut morir pel virus.
La triple frontera compartida per Perú, Colòmbia i Brasil, al riu Amazones, ha estat un focus del virus, amb casos que s’han estès cap a les terres indígenes de la vall de Javarí al Brasil, a prop de la frontera del Perú, i que acull grups indígenes semi-nòmades que continuen vivint en aïllament voluntari. Si el virus els arriba, els podria destruir, ja que les epidèmies han delmat els indígenes des que els europeus van arribar per primer cop al continent.
«Això és un desastre, i serà una massacre,” diu Fuertes. “No només a causa del virus, sinó per la incompetència (oficial).”
Carissa Etienne, directora de l’Organització Panamericana de la Salut, va declarar a la premsa durant la sessió informativa setmanal del 19 de maig, que els indígenes, tan de les zones urbanes com de les comunitats rurals, corren un risc particular, perquè ja pateixen d’inseguretat alimentària i malalties no transmissibles, com la diabetis. També pateixen tuberculosi i malalties tropicals com la malària i el dengue. Un brot de dengue molt fort va esgotar els recursos dels hospitals de la regió amazònica del Perú i encara hi ha casos en algunes comunitats que ara han de fer front a la COVID-19.
La gent gran és la més vulnerable entre els indígenes
A mesura que el virus es propagava pels rius, lluny de les ciutats, algunes comunitats indígenes es van tancar front els forasters, tal com havien fet generacions abans per evitar les epidèmies. Els líders de les esglésies els van encoratjar, però alguns oficials del govern van insistir que les comunitats no tenien dret a prendre aquesta decisió. Al riu Napo, la policia va amenaçar amb arrestar líders indígenes que bloquejaven l’accés a les seves comunitats, i al riu Corrientes, els vilatans van quedar infectats quan un alcalde local va insistir en lliurar subministraments de menjar des d’un vaixell fluvial pilotat per membres d’una tripulació que estava malalta.
El virus, que acostuma a ser més letal en persones majors de 50 anys, pot tenir un cost molt alt entre els indígenes ancians.
A Nauta, port del riu Marañón, a 100 quilòmetres d’Iquitos, al final de l’única carretera asfaltada de la regió de Loreto, Ilda Ahuanari va morir el 10 de maig, amb 78 anys. Ahuanari, una dona Kukama, va ajudar a revifar l’interès per la llengua Kukama a Nauta i als poblats dels voltants, on la generació després de la seva havia deixat d’utilitzar-la. Ella era habitual en un programa sobre la llengua Kukama al matí a Radio Ucamara, a Nauta, i ensenyava el seu idioma a través de cançons, jocs i classes a l'aire lliure a la ràdio de l'Escola Ikuari o a l’escola radiofònica.
El mateix dia, Amelia Huanaquiri Tuisima, una dona Omagua de 89 anys, va morir a Iquitos, probablement per complicacions causades per la COVID-19. Tan ella, com la seva germana i el seu germà, més joves, que s’havien mort uns dies abans, no van ser testats; però el seu fill més petit, que també s’havia mort pocs dies abans, ja havia resultat positiu.
La pandèmia de coronavirus és l’últim tràgic capítol de la història traumàtica de pobles amazònics com l'Omagua - un grup nombrós que habitava en un llarg tram del riu Amazones quan van arribar els europeus, i dels quals l’any 1720 quedaven només els habitants del poblat d’una missió jesuïta a Loreto.
Huanaquiri va ser una dels molts omagua que va aprendre l'idioma dels seus pares i dels seus avis, encara que no el parlava de manera fluida i no es considerava parlant activa, afirma el lingüista Zachary O'Hagan de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, que va passar hores escoltant-la com a part de la seva investigació de camp.
O’Hagan dubta una mica, quan es parla de llengües que es van morint, sobretot a causa dels esforços recents de revitalització lingüística, però diu que la mort per la COVID-19 d’una anciana indígena és una tragèdia no només per la família, sinó per tota la comunitat.
"La llengua és important, però (cada vegada més) el meu treball s'ha centrat en les microhistòries que inevitablement surten" quan parlo amb els ancians, diu O’Hagan quan explica sobre les genealogies, la història local i els coneixements tradicionals sobre plantes i animals, teixits a través de les seves converses.
"En societats que tradicionalment no tenien sistemes d'escriptura i que encara no són comunitats basades principalment en l’escriptura, la quantitat de coneixement que hi ha en la història oral és enorme", diu. Veient com la pandèmia recorre l'Amazònia, "el que més em fa mal és aquest tipus de pèrdues", afegeix.
El paper sobredimensionat de l'església
L’1 de juny, la Xarxa de l’Església Catòlica pan-Amazònica ha comptabilitzat més de 174.00 casos de COVID-19 i més de 7.800 morts a la regió amazònica. No tots són indígenes, però tots en aquestes comunitats són vulnerables, no només al virus, sinó també a causa de les continues invasions del seu territori.
Explotadors il·legals i buscadors d’or s’aprofiten de que la supervisió oficial ha baixat durant la pandèmia per expandir-se als territoris indígenes, amenaçant no només la salut de la població local, ja que arrisquen propagar el virus, sinó també amenaçant els boscos i els rius dels quals depèn la gent per a la seva vida i la seva subsistència, explica la sociòloga Márcia de Oliveira de la Universitat Federal de Roraima a Boa Vista, Brasil.
Els països sud-americans que comparteixen la conca de l'Amazònia han donat l'esquena a la regió, afirma el reverend Miguel Angel Cadenas, un missioner agustí espanyol que treballa a Iquitos amb Berjón. "No entenen el que està passant", diu. "Estem pagant el preu dels darrers 50 anys d'extracció de recursos naturals amb poca inversió".
Malgrat la vulnerabilitat de la regió, l’assistència internacional ha estat escassa, tot i que l’Agència Nord-americana per al Desenvolupament Internacional va anunciar el 27 de maig 3 milions de dòlars addicionals en qualitat d’ajuda contra la COVID-19 a l’Amazònia peruana, principalment per les comunitats indígenes.
Al Perú, l’església és qui omple els buits principalment, proporcionant assistència no només mitjançant accions de recaptació de fons per a subministraments mèdics d’emergència, com els de Loreto, Ucayali i Madre de Dios, sinó també a través de la seva xarxa de Caritas i oficines eclesiàstiques per tot el país.
L’oficina nacional de Caritas, juntament amb al ministeri de defensa, diverses emissores de televisió i altres organitzacions van distribuir cistelles d’aliments a quasi 200.000 famílies a tot el país, mentre que les oficines locals de Caritas han lliurat subministraments d’aliments i higiene a les famílies necessitades.
Les emissores de ràdio de les esglésies també han estat emetent anuncis sobre mesures preventives, inclosos alguns en idiomes indígenes, i les oficines de les esglésies de diverses parts de l'Amazònia estan donant assistència psicològica i també ajuda als indígenes locals que treballaven o estudiaven a Lima i estan intentant tornar a les seves comunitats d'origen, perquè la quarantena els ha deixat sense ingressos.
"No competim amb ningú en aquesta lluita contra el coronavirus", diu Fuertes. "Simplement portem salut i vida a la gent de Nauta i Iquitos, i al llarg del riu."
Cinc dels deu països amb més infeccions noves per coronavirus es troben ara mateix a Amèrica, i l’Organització Mundial de la Salut adverteix que, particularment, a diverses nacions sud-americanes la situació és “lluny d’estar estable”. El Perú és una d’aquestes.
Quan es va detectar el primer cas de la COVID-19 al Perú, el 6 de març a Lima, la capital situada a la costa occidental del Pacífic, la pandèmia encara semblava que quedés lluny de les ciutats i dels rius de la conca amazònica, a més de 1.000 quilòmetres de distància a l’extrem nord-est del país.
Onze dies després, però, es va declarar el primer cas a la regió nord-est de Loreto. Al cap d’unes setmanes, els passadissos de l'hospital regional d'Iquitos, la ciutat amazònica més gran del país, estaven desbordats. Els pacients estan estirats damunt d’estores o cadires, connectats per tubs prims als tancs d’oxigen que els mantenen en vida.
Aleshores, els salvavides es van acabar.
La planta d’oxigen de l’hospital, ja normalment en mal estat, estava operativa només parcialment i no podia seguir el ritme amb una demanda de fins a 500 màquines al dia. Quan els pacients van morir per falta d’oxigen, els familiars desesperats es van posar a fer cua durant la nit fora de les dues empreses privades que venien recanvis d’oxigen. El preu es va disparar des d’uns 150 dòlars fins a gairebé 1.000 dòlars. Els funcionaris governamentals van prometre tancs d’oxigen per a Iquitos, que només s’hi pot accedir per aire o pel riu, però els enviaments van ser inadequats.Al voltant de la capital de la regió de Loreto, una ciutat de mig milió de persones, els treballadors de l’església catòlica van rebre trucades de parroquians desesperats. El matí del 3 de maig, el reverend Miguel Fuertes, administrador del vicariat, va anunciar a les xarxes socials una campanya de recaptació de fons per a una planta d’oxigen per l’hospital.
L’endemà, la campanya havia recaptat prop de 500.000 dòlars, suficients per a dues plantes d’oxigen per a Iquitos i una per a la ciutat propera de Nauta, a més de tancs d’oxigen, medicaments i concentradors d’oxigen portàtils per entregar als centres de salut de les ciutats al voltant del riu Marañón i dels seus afluents, on el virus ja s’havia estès per comunitats remotes. Altres tres jurisdiccions de l’església catòlica a l’Amazònia i diversos grups de la societat civil també estan recol·lectant medicaments, equips de protecció i oxigen per a comunitats i centres de salut.
“Això el govern l’hauria d’haver fet a temps, però no va ser així”. Va dir Fuertes en un missatge vídeo el 24 de maig, en què explicava com s’estaven utilitzant els diners recol·lectats.
A Iquitos i altres llocs on l’ajuda governamental ha estat lenta a causa de la burocràcia o de la corrupció, els grups vinculats a les esglésies han intervingut per proporcionar subministraments mèdics crucials, així com aliments i altres articles essencials per a la gent que va perdre els seus escassos ingressos quan el govern va imposar una quarantena estricta i el toc de queda.
Triar entre menjar i salut
El president peruà, Martín Vizcarra, va declarar el confinament obligatori a partir del 16 de març i va manar que es tanquessin les fronteres del país als viatges per terra, aire, mar i riu.
Des d’aleshores, només funcionen els serveis bàsics (botigues d’aliments, farmàcies, serveis sanitaris i serveis públics). Els veïns només poden sortir de casa per comprar menjar o medicaments. L’1 de juny, el país havia registrat oficialment més de 170.000 casos de la COVID-19 i 4.364 morts.
El confinament, que ha estat estès fins a finals de juny, tenia per objectiu evitar que els pacients de coronavirus col·lapsessin el feble sistema sanitari del país. Però en un país on al voltant del 70% dels treballadors són autònoms o tenen ocupacions en negre, i on milions de persones viuen d’uns ingressos diaris, la situació ha obligat la gent a fer una elecció descoratjadora: sortir a guanyar diners per menjar i medicaments, o quedar-se en casa i passar fam.
A Iquitos, on sembla que gairebé tothom coneix algú que s’ha mort o ha estat malalt, els funcionaris del govern van donar la culpa de la propagació del virus a la gran quantitat de gent que no va respectar el confinament, especialment en zones amb pocs ingressos.
Però aquesta mesura es va dissenyar per als barris de classe mitjana de la capital peruana, on la gent tenia alguns estalvis o podia teletreballar, segons va dir a The New Humanitarian el reverend Manolo Berjón, un missioner espanyol de l’ordre dels agustins del districte Puchana , a Iquitos.
«Això és un desastre i serà una massacre»
No va funcionar a la seva parròquia, on famílies nombroses s’amunteguen en petites habitacions en un gran laberint de cases precàries, fetes de fusta i amb teulades de llauna, prop del port fluvial més gran de la ciutat, sense cap servei de clavegueram ni aigua corrent per rentar-se les mans, que és la protecció principal contra el contagi. I encara és pitjor per les milers de comunitats indígenes que hi ha al llarg de les riberes del riu a tot l’Amazònia, moltes de les quals no disposen d’instal·lacions sanitàries.
Potser no es coneixerà mai el nombre exacte de casos i de morts. Perú no té suficients kits de prova i laboratoris per analitzar els resultats. El nombre de morts oficials a Iquitos a 31 de maig era de 297, però els metges de la ciutat diuen que la xifra podria superar el miler, perquè moltes persones van morir a casa, sense voler anar a l’hospital, per por a que poguessin morir separades de les seves famílies. A Ucayali, la regió limítrofa amb Loreto, a 31 de maig s’havien confirmat 126 morts de la COVID-19, però se sospita que altres 536 persones hagin pogut morir pel virus.
La triple frontera compartida per Perú, Colòmbia i Brasil, al riu Amazones, ha estat un focus del virus, amb casos que s’han estès cap a les terres indígenes de la vall de Javarí al Brasil, a prop de la frontera del Perú, i que acull grups indígenes semi-nòmades que continuen vivint en aïllament voluntari. Si el virus els arriba, els podria destruir, ja que les epidèmies han delmat els indígenes des que els europeus van arribar per primer cop al continent.«Això és un desastre, i serà una massacre,” diu Fuertes. “No només a causa del virus, sinó per la incompetència (oficial).”
Carissa Etienne, directora de l’Organització Panamericana de la Salut, va declarar a la premsa durant la sessió informativa setmanal del 19 de maig, que els indígenes, tan de les zones urbanes com de les comunitats rurals, corren un risc particular, perquè ja pateixen d’inseguretat alimentària i malalties no transmissibles, com la diabetis. També pateixen tuberculosi i malalties tropicals com la malària i el dengue. Un brot de dengue molt fort va esgotar els recursos dels hospitals de la regió amazònica del Perú i encara hi ha casos en algunes comunitats que ara han de fer front a la COVID-19.
La gent gran és la més vulnerable entre els indígenes
A mesura que el virus es propagava pels rius, lluny de les ciutats, algunes comunitats indígenes es van tancar front els forasters, tal com havien fet generacions abans per evitar les epidèmies. Els líders de les esglésies els van encoratjar, però alguns oficials del govern van insistir que les comunitats no tenien dret a prendre aquesta decisió. Al riu Napo, la policia va amenaçar amb arrestar líders indígenes que bloquejaven l’accés a les seves comunitats, i al riu Corrientes, els vilatans van quedar infectats quan un alcalde local va insistir en lliurar subministraments de menjar des d’un vaixell fluvial pilotat per membres d’una tripulació que estava malalta.
El virus, que acostuma a ser més letal en persones majors de 50 anys, pot tenir un cost molt alt entre els indígenes ancians.
A Nauta, port del riu Marañón, a 100 quilòmetres d’Iquitos, al final de l’única carretera asfaltada de la regió de Loreto, Ilda Ahuanari va morir el 10 de maig, amb 78 anys. Ahuanari, una dona Kukama, va ajudar a revifar l’interès per la llengua Kukama a Nauta i als poblats dels voltants, on la generació després de la seva havia deixat d’utilitzar-la. Ella era habitual en un programa sobre la llengua Kukama al matí a Radio Ucamara, a Nauta, i ensenyava el seu idioma a través de cançons, jocs i classes a l'aire lliure a la ràdio de l'Escola Ikuari o a l’escola radiofònica.
El mateix dia, Amelia Huanaquiri Tuisima, una dona Omagua de 89 anys, va morir a Iquitos, probablement per complicacions causades per la COVID-19. Tan ella, com la seva germana i el seu germà, més joves, que s’havien mort uns dies abans, no van ser testats; però el seu fill més petit, que també s’havia mort pocs dies abans, ja havia resultat positiu.
La pandèmia de coronavirus és l’últim tràgic capítol de la història traumàtica de pobles amazònics com l'Omagua - un grup nombrós que habitava en un llarg tram del riu Amazones quan van arribar els europeus, i dels quals l’any 1720 quedaven només els habitants del poblat d’una missió jesuïta a Loreto.
Huanaquiri va ser una dels molts omagua que va aprendre l'idioma dels seus pares i dels seus avis, encara que no el parlava de manera fluida i no es considerava parlant activa, afirma el lingüista Zachary O'Hagan de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, que va passar hores escoltant-la com a part de la seva investigació de camp.
O’Hagan dubta una mica, quan es parla de llengües que es van morint, sobretot a causa dels esforços recents de revitalització lingüística, però diu que la mort per la COVID-19 d’una anciana indígena és una tragèdia no només per la família, sinó per tota la comunitat.
"La llengua és important, però (cada vegada més) el meu treball s'ha centrat en les microhistòries que inevitablement surten" quan parlo amb els ancians, diu O’Hagan quan explica sobre les genealogies, la història local i els coneixements tradicionals sobre plantes i animals, teixits a través de les seves converses.
"En societats que tradicionalment no tenien sistemes d'escriptura i que encara no són comunitats basades principalment en l’escriptura, la quantitat de coneixement que hi ha en la història oral és enorme", diu. Veient com la pandèmia recorre l'Amazònia, "el que més em fa mal és aquest tipus de pèrdues", afegeix.
El paper sobredimensionat de l'església
L’1 de juny, la Xarxa de l’Església Catòlica pan-Amazònica ha comptabilitzat més de 174.00 casos de COVID-19 i més de 7.800 morts a la regió amazònica. No tots són indígenes, però tots en aquestes comunitats són vulnerables, no només al virus, sinó també a causa de les continues invasions del seu territori.Explotadors il·legals i buscadors d’or s’aprofiten de que la supervisió oficial ha baixat durant la pandèmia per expandir-se als territoris indígenes, amenaçant no només la salut de la població local, ja que arrisquen propagar el virus, sinó també amenaçant els boscos i els rius dels quals depèn la gent per a la seva vida i la seva subsistència, explica la sociòloga Márcia de Oliveira de la Universitat Federal de Roraima a Boa Vista, Brasil.
Els països sud-americans que comparteixen la conca de l'Amazònia han donat l'esquena a la regió, afirma el reverend Miguel Angel Cadenas, un missioner agustí espanyol que treballa a Iquitos amb Berjón. "No entenen el que està passant", diu. "Estem pagant el preu dels darrers 50 anys d'extracció de recursos naturals amb poca inversió".
Malgrat la vulnerabilitat de la regió, l’assistència internacional ha estat escassa, tot i que l’Agència Nord-americana per al Desenvolupament Internacional va anunciar el 27 de maig 3 milions de dòlars addicionals en qualitat d’ajuda contra la COVID-19 a l’Amazònia peruana, principalment per les comunitats indígenes.
Al Perú, l’església és qui omple els buits principalment, proporcionant assistència no només mitjançant accions de recaptació de fons per a subministraments mèdics d’emergència, com els de Loreto, Ucayali i Madre de Dios, sinó també a través de la seva xarxa de Caritas i oficines eclesiàstiques per tot el país.
L’oficina nacional de Caritas, juntament amb al ministeri de defensa, diverses emissores de televisió i altres organitzacions van distribuir cistelles d’aliments a quasi 200.000 famílies a tot el país, mentre que les oficines locals de Caritas han lliurat subministraments d’aliments i higiene a les famílies necessitades.
Les emissores de ràdio de les esglésies també han estat emetent anuncis sobre mesures preventives, inclosos alguns en idiomes indígenes, i les oficines de les esglésies de diverses parts de l'Amazònia estan donant assistència psicològica i també ajuda als indígenes locals que treballaven o estudiaven a Lima i estan intentant tornar a les seves comunitats d'origen, perquè la quarantena els ha deixat sense ingressos.
"No competim amb ningú en aquesta lluita contra el coronavirus", diu Fuertes. "Simplement portem salut i vida a la gent de Nauta i Iquitos, i al llarg del riu."
